dimecres, 13 d’octubre de 2010

SANTIAGO RUSIÑOL I PRATS

Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931

EL VORA TER
Manlleu disposa d’una situació geogràfica ben singular. El tram de riu Ter que discorre dins el terme municipal, en una longitud de quatre quilòmetres, ofereix un espai de gran riquesa natural, tan des del punt de vista vegetal com de fauna. El seu paisatge ha estat freqüentment descrit
per literats i interpretats per artistes d’altres especialitats artístiques.
Rusiñol va descriure, el 1893, la ribera d’el Ter en un dels primers poemes en prosa de la literatura catalana que situaria l’autor en l’òrbita del simbolisme europeu.

Text:
LA SUGGESTIÓ DEL PAISATGE
Era a la vora del riu Ter: un poblet allà al lluny, de cases rosses, coronat de boira blavosa; al peu, algunes figures solitàries passejant-se sota els oms platejats i els pollancres airosos; boscos més enllà; i a primer terme, seguda sobre l’herba, una herba llisa com un fondo de retaule i verda d’un verd de seda vella, una noia, vestida amb roba de flors blanques i sombrero blanc amb roselles, mullava la sombrilla en la corrent, i mrava córrer l’aigua amb mirada distreta i somniadora.
No respirava un alè d’aire. Tot callava. Començaven les fulles a sentir-se ferides per l’alè de la tardor, i coimençava el sol a decantar-se a la posta. Allà en el cel s’abraçaven el blau agonitzant del dia i el vermell de la nit, i d’aquell petó d’atmosfera en moria una aurora d’un violeta dolcíssim; al lluny fumaven vapors els arbres, encens de de cap al tard vibrants de somnis; tremolaven nerviosament les fulles; cantaven els ocells la pregèria de la tarda, i tot anava aclucant-se i tot parlava a mitja veu per a deixar dormir a la terra.
La simfonia del vespre es preparava: notes de rosada de la tarda, caient com llàgrimes de despedida; veus d’alguna fulla seca gronxant-se sobre aquella herba de llisura japonesa; veus com queixes del dia; i l’amor de l’esperit brotava, naixia de sota els arbres, fent córrer un no sé què que acostava les parelles d’ocells sota les branques, feia callar els insectes i parlava a cau d’orella d’intimitats voluptuoses, de cants sense lletres, de frisances de sentiments que feien fred a la pell i acotxaven el cor dintre de l’ànima.


(...)

“La suggestió del paisatge”. Dins: Obres completes. Barcelona: Ed. Selecta, 1976, p. 38 - 40







Cap comentari:

Publica un comentari