dimecres, 13 d’octubre de 2010

JOSEP GRAU I JOFRE

Manlleu, 1927 - 2005

CEMENTIRI
Inaugurat el 1851, a la zona nord del nucli urbà, és el tercer d’aquests recintes que ha tingut la població. Després de més d’un segle i mig d’existència ha passat a estar encerclat per habitatges de vius. Segueix acollint als visitants amb l’expressiva llinda que diu: “Esta verdad que oirás, nunca pongas en olvido, como tu eres yo he sido, como yo soy tu serás”

Text: CEMENTIRI DE MANLLEU

Sense coloms ni pins ni mar. Teulat
entre teulats, sense horitzons, celat.
Un tros de cel, un clap, sobre els xiprers
-finestra oberta al somni-. Clavillat
al món dels vius, que et tenen oblidat.
Per massa pròxim ets una illa més.

Els nens aprenen el seu joc primer
i els vells cerquen escalf al teu recer
-embranzida primera i defallença-
una mateixa via ser o no ser,
junyent d’extrems en un mateix carrer;
al teu redós la vida recomença.

Ocells vençuts per tanta antena nua,
sorolls i polseguera, fan corrua
cap al xiprer que els dóna l’aixopluc
així que el dia a l’horitzó s’afua.
La nit dels morts, tan freda, no és tan crua
com ho és l’asfalt, i acull l’ocell poruc.

Recordo ara la nit que vaig venir
seguint esmaperdut aquest camí.
Nit sobre nit, mil veus com una veu!
¿Quin vent inconegut feia fremir
la flama de mil focs distints en mi
deixant-me als ulls un clivellat en creu?

Cementiri oblidat, fes-te present
al poble tan a prop i tan absent.
Mostra el teu rostre, esquinça el negre vel.
Digues al poble el teu parlar silent,
digues al poble i que ho escampi en vent:
-Poble que oblida ha perdut l’arrel.

“Cementiri de Manlleu”. Dins: El desert constant. Barcelona: Ed. El Mall, 1978, p. 52-53


Cap comentari:

Publica un comentari