ARMAND QUINTANA I PANEDAS

Manlleu, 1921 – Tavèrnoles, 2005

CARRER DE RUSIÑOL
Diu Àlex Roca que “quan fem esment del carrer Rusiñol, tot i no ser dels carrers més antics de Manlleu, ens referim a una via pública que ha sobrepassat els cent vint anys d’existència. La seva obertura la va fer necessària l’arribada del tren a Manlleu (...). El carrer Rusiñol compren el tram que va de la cruïlla del carrer Vendrell fins al desaparegut pas a nivell de l’estació.
(...) L’acord de nomenar-lo carrer Santiago Rusiñol és del 2 de març de 1981. (...) A proposta de la Regidoria de Cultura, l’Ajuntament de Manlleu s’adhereix a l’homenatge amb l’organització de diversos actes a celebrar en el transcurs de l’any i amb l’acord de dedicar-li un carrer. És, doncs, des de l’any 1981 que el carrer denominat Rusiñol des del 1895, es va retolar personalitzant-lo amb Santiago Rusiñol (....) [1].

Text: EL MEU CARRER

El meu carrer era ample, assolellat a l’hivern i fresc a l’estiu quan els arbres corpulents, ja ben fullats, l’emparaven dels raigs de sol. Al vespre, els veïns treien les cadires a fora per prendre la fresca i feien petar la xerrada fins que també els prenia la son. No solia ser gaire tard perquè, en aquell temps, la gent es llevava d’hora i les feines, amb poca ajuda de la tècnica, resultaven bastant més feixugues que no pas ara.
La quitxalla teníem el carrer fet a la nostra mida: les voreres ben amples, en molts llocs no estaven enllosades ni hi havia posat panot. Eren, simplement, espais de terra, molt limitats per la vorada, que ens permetien de marcar-hi rotllos per jugar a bales, a sants, fer ballar la baldufa sense que es despuntés i, fins i tot, poder excavar una renglera de forats per jugar a obis –en dèiem òbits, en una macabra corrupció fonètica del mot- amb l’ajuda d’una pilota...
(...)

“El meu carrer”. Dins: La corbata. Barcelona: La Busca, 2006, p. 115-117

[1] Roca, Àlex. “El carrer de Santiago Rusiñol” Dins: El Ter, núm. 95, febrer de 2004, pàg. 41